Diferències entre els delictes d’agressió i abús sexual

 

Els fets denunciats en l’anomenat cas “la manada” van generar una gran polèmica i indignació de la major part de la població, que es mostrava contrària a la condemna imposada i sobretot a la qualificació del delicte, considerat per l’Audiència Provincial de Navarra com abús sexual i no com una violació (que és un subtipus agreujat del delicte d’agressió sexual).

La principal argumentació del tribunal per considerar que els fets ocorreguts es subsumeixen dins el delicte d’abús sexual i no de violació és que aquests es van produir sense violència ni intimidació, produint-se únicament un vici en el consentiment de la víctima.

Per tal de diferenciar el delicte d’agressió del d’abús, en primer lloc cal analitzar el seu tipus bàsic, que és en el mateix en ambos: Atemptar contra la llibertat sexual d’una persona.  La diferència entre un delicte i altre serà si per atemptar contra la llibertat sexual de la persona s’ha utilitzat violència o intimidació, i en cas que no s’hagi utilitzat ni violència ni intimidació  estarem dins el delicte d’abús sexual.

En aquest punt és important definir què es considera violència i intimidació, doncs són l’element clau que decidirà si ens trobem davant d’un delicte o un altre.

  • Violència: Agressió física amb força per doblegar la voluntat de la víctima
  • Intimidació: Constrenyiment psicològic, consistent en l’amenaça o l’anunci d’un mal greu, futur i probable, si la víctima no accedeix a participar en una determinada acció sexual.

Tenint en compte que el tipus bàsic del delicte és atemptar contra la llibertat sexual, cada un dels dos delictes contempla com un subtipus agreujat que a més s’hagi produït un accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o que s’hagi introduït membres corporals o objectes per via vaginal o anal.

En el cas de “la manada” és clar que ens trobem en el subtipus agreujat, doncs va quedar provat que s’havia produït un accés carnal.

En quan a la submissió dels fets a un tipus penal, els magistrats van considerar que no havia concorregut violència ni intimidació, però sí un consentiment viciat, i que per tant estaven davant d’un abús sexual amb accés carnal no consentit, però no davant d’una violació.

Per aquest motiu, es va condemnar als acusats com autors del delicte de l’article 181.3 del Codi Penal, que castiga els abusos sexuals quan el consentiment s’ha obtingut “prevalent-se el responsable d’una situació de superioritat manifesta que limita la llibertat de la víctima”.

A més, considerant que concorre un agreujant d’accés carnal per via vaginal, anal o bucal, la pena de presó a imposar és de 4 a 10 anys.

Aquesta qualificació dels fets com a delicte d’abús i no de violació té una gran importància en quant a la pena, doncs en el cas de la violació la pena a imposar és la de l’article 179 CP, d’entre 12 i 15 anys.

Finalment, els magistrats van dictar sentència subsumint els fets dins el delicte d’abús sexual i amb una pena de 9 anys, tot generant una gran polèmica i frustració social al considerar que no hi havia hagut cap tipus de violència ni intimidació per part els agressors i qualificant el delicte com abús sexual i no com una violació.

Per tant, tot i comptar ambdos delictes amb el mateix tipus bàsic, caldrà analitzar cas per cas si l’atemptat contra la llibertat sexual de la víctima s’ha produït amb intimidació o violència, doncs si no és així el delicte no serà considerat agressió sinó únicament abús sexual.