07 febr. Regles de valoració del testimoni víctima per tal que sigui suficient per enervar la presumpció d’innocència.
En molts casos s’arriba a l’acte de Judici Oral on l’única prova que sosté l’acusació i amb la qual el Tribunal ha de decidir per condemnar o absoldre, és la declaració de la víctima. És molt comú, doncs, veure que judicis per delictes contra la llibertat sexual, la violència de gènere, domèstica o simplement en delictes contra la integritat física o la vida – on la víctima pot inclús ser un agent de policia- l’única o la principal prova que es practicarà en Plenari és la testifical de la persona que denuncia i que processalment té el tracte de víctima per ser el subjecte passiu dels delictes anteriorment descrits.
La pregunta que ens pot venir al cap és si aquesta única versió- que normalment serà plenament contradictòria amb el relat de l’acusat- pot ser suficient per condemnar. La resposta que obtenim tant de la jurisprudència del Tribunal Suprem, com de les Audiències Provincials, és que efectivament sí que pot ser suficient, però sempre i quan compleixi amb una sèrie d’exigències.
Si bé des de sempre la sola testifical de la víctima ha permès arribar a una decisió condemnatòria abans del 2019 els criteris de valoració dels jutges i magistrats es basaven amb un model subjectivista el qual posava a l’eix del procediment la testifical de la víctima, i si aquesta complia amb les notes de persistència en la incriminació, verisimilitud i absència d’incredibilitat subjectiva, era molt probable que la simple prova subjectiva fos capaç d’enervar la presumpció d’innocència de l’acusat sobre uns fets dels que no s’hauria practicat més prova en contra. Però aquest model planteja seriosos problemes, com per exemple que relats que s’apartaven de la veritat podien resultar molt persistents gràcies a un exercici memorístic, o viceversa, en declaracions poc persistents però certes, el testimoni-víctima el dia del judici no estava encertat. Per aquesta raó i sobretot a partir de les sentències del Tribunal Suprem nº717/2018 de 17 de gener, i nº66/2019, de 7 de febrer, es va virar cap a un model objectivista, el qual a més a més de la clàssica tríada, reclama un plus a la declaració de la víctima per tal que aquesta assoleixi la suficiència per arribar a condemnar, apartant-la de l’eix d l’equació i exigint-li que vingui corroborada objectivament per elements que reforcin la simple declaració subjectiva per tal que amb tota certesa quedin provats els fets compresos a l’escrit de conclusions de les acusacions basats en la declaració de la víctima i creant el conseqüent efecte enervador de la presumpció d’innocència, més enllà de tot dubte raonable, perquè tal i com de forma literal es pot llegir en les dues sentències citades:
“(…) no importa si el tribunal (subjetivamente) duda o no, sinó si (objetivamente) debe o no dudar”.
CREDIBILITAT VS. FIABILITAT.
Per tant, el que els Tribunals i Jutjats reclamen a les testificals de les víctimes és que a més a més de passar un primer filtre o test de credibilitat, a través d’elements corroboradors permetin catalogar-la de fiable, ja que la gran majoria de relats poden ser creïbles, però només alguns són suficients per conduir a l’acusat a una condemna.