Sentència del Tribunal Suprem núm. 983/2015 de 17 de febrer de 2015

La sentència és fruit dels Recursos de Cassació per Unificació de la Doctrina que varen interposar ambdues parts, contra la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, on el Tribunal va confirmar el pronunciament de primera instància relatiu a la naturalesa extrasalarial de les dietes obtingudes (manutenció i allotjament), però on va revocar el referent als salaris de tramitació, al considerar que era preceptiu oferir prèviament el pagament i el reconeixement de la improcedència al treballador.  

 

En aquest sentit, el Tribunal Suprem va procedir a analitzar en primer lloc, la mobilitat geogràfica, i on finalment va considerar que les indemnitzacions per desplaçament,

solo se devengan por los trabajadores desplazados o trasladados de un centro de trabajo a otro diferente tan distante de su residencia habitual que haga que sea penoso, gravoso y oneroso el desplazamiento del trabajador a diario al centro de trabajo“.

 

Per tant, podem observar com en aquells supòsits on sigui necessari el desplaçament del treballador, i que així mateix comporti un canvi de residència, s’hauran de meritar com a indemnització extrasalarial.

 

No obstant, i aplicat a la sentència que ens ocupa, el Tribunal va considerar segons l’establert a l’article 40.1 del E.T., i el Conveni Col·lectiu, les dietes obtingudes pel treballador no eren degudes per cap disposició legal o convencional, atès que no existia desplaçament o trasllat en termes legals per celebrar-se el contracte de prestació de serveis en el lloc d’execució de l’obra; el que confirma, que els imports abonats per l’empresa, tenien caràcter salarial i no compensatori de despeses per desplaçament a les que no obligava el contracte. Per això, varen considerar que les dietes que havia obtingut s’havien de tenir en compte per calcular la indemnització.

 

En segon lloc, el Tribunal va procedir a analitzar la comunicació realitzada per l’empresa, on aquesta considerava que havia actuat de forma correcte, al ser suficient la comunicació al Jutjat per paralitzar el còmput dels salaris de tramitació. Respecte aquesta comunicació, el Tribunal Suprem va fer menció a doctrina de la Sala, la qual establia que

“Obviamente la comunicación al trabajador es uno de los requisitos para que se paralice el cómputo de los salarios de tramitación. Pero sin que la Ley especifique la forma en que tal comunicación ha de realizarse, […] a falta de un requerimiento legal de forma específica, <<el reconocimiento (de la improcedencia) tanto puede ser expreso como tácito, y, tratándose de este último, su realidad habrá de desprenderse, sin duda razonable, de las circunstancias que hayan concurrido>>”.

“Por lo que se refiere al momento de comunicación establece la norma que habrá de realizarse “desde la fecha del despido hasta la de la conciliación” que debe ser la judicial y no la previa al proceso”.

 

Per tant, podem observar que la comunicació serà un requisit per poder paralitzar el còmput dels salaris de tramitació, però no obstant, la Llei no especifica com s’haurà de realitzar aquesta paralització, atès que només faculta per poder-ho fer de forma expressa o tàcita (i tàcitament sempre haurem d’observar les circumstàncies per les que s’hagi produït).

 

I finalment, la Sentència es pronuncia sobre l’error en el càlcul de la indemnització, on aquest error ha de ser considerat com a Excusable, donada la dificultat jurídica que comporta qualificar com a salarial, dificultat que fins i tot ha quedat palès en les resolucions del Jutjat i la Sala de Suplicació, ambdues resoltes erròniament, en sentit contrari al que resol aquesta sentència.

 

Com a conclusió, el Tribunal Suprem, en primer lloc, ha considerat com a conceptes salarials les dietes que varen ser abonades per allotjament i manutenció, al no haver-se produït el canvi de residència, pel que no podien concorre els motius compensatoris. Per tant, s’hauran de tenir en compte per calcular l’import de la indemnització. I en segon lloc, i fent menció a la comunicació, serà suficient la comunicació de la improcedència realitzada per l’empresa al Jutjat, per tal de paralitzar els salaris de tramitació, atès que el treballador tenia coneixement de la posició de l’empresa, prèviament a la celebració del judici.