20 gen. El dret del consumidor a la restitució integral de les quantitats pagades en virtut de les clàusules sòl
Sentència del TJUE, de 21 de desembre.
La sentència 241/2013, de 9 de maig de 2013, del Tribunal Suprem va declarar la nul·litat de les clàusules sol, al considerar-les abusives degut a la seva falta de transparència derivada de la informació insuficient facilitada als prestataris. Tot i així, el Tribunal Suprem va declarar que els contractes de préstec hipotecari podia subsistir, limitant la retroactivitat dels efectes de la declaració de nul·litat de les clàusules sol, al considerar que dita retroactivitat “generaria el risc de trastorns econòmics greus”.
La Sentència del TJUE, de 21 de desembre, deriva de les qüestions prejudicials plantejades a través de tres litigis, l’assumpte C-154/15, l’assumpte C-307/15 i l’assumpte C-308/15. Aquests Tribunals van demanar si l’article 6.1 de la Directiva 93/13 s’ha d’interpretar en el sentit de que s’oposi a una jurisprudència nacional que limita en el temps els efectes restitutoris vinculats a la declaració judicial del caràcter abusiu, d’acord amb l’article 3.1 de dita Directiva.
El TJUE ha declarat que el consumidor ha de disposar de la informació sobre les condicions contractuals i les conseqüències de la celebració del contracte, abans de la celebració d’aquest. Per tant, segons el TJUE, l’examen del caràcter abusiu d’una clàusula contractual relativa a la definició de l’objecte principal del contracte, en els casos en què el consumidor no hagi obtingut tota la informació necessària sobre les condicions contractuals i les seves conseqüències, està comprès dins l’àmbit d’aplicació de la Directiva 93/13 i de l’article 6.1.
Aquest precepte disposa que els Estats Membres hauran d’establir que les clàusules abusives d’un contracte entre un consumidor i un professional no vincularan al consumidor. Per aconseguir aquest objectiu, incumbeix al Jutge nacional deixar sense aplicació la clàusula contractual abusiva, sense estar facultat per a modificar el contingut de la mateixa, apreciant d’ofici aquesta clàusula abusiva, i sense la necessitat d’esperar a que el consumidor presenti una declaració per la qual sol·liciti l’anulació de dita clàusula.
L’article 6.1 de la Directiva 93/13 s’ha d’interpretar en el sentit de que una clàusula contractual declarada abusiva mai ha existit, de manera que no podrà tenir efectes davant el consumidor. La seva principal conseqüència ha de ser la de restablir la situació de fet i de Dret en la que es trobava el consumidor si aquesta clàusula no hagués existit, mitjançant la restitució dels avantatges obtinguts indegudament per el professional en detriment del consumidor.
En aquests casos, donat que els òrgans jurisdiccionals nacionals estan vinculats per la interpretació de Dret de la Unió Europea, s’hauran d’abstenir d’aplicar, en l’exercici de la seva pròpia autoritat, la limitació dels efectes en el temps que el Tribunal Suprem va acordar en la sentència de 9 de maig de 2013, donat que aquesta limitació no resulta compatible amb el Dret de la Unió, i en conseqüència, hauran de reconèixer el dret del consumidor a la restitució integral de tota quantitat pagada de més en virtut de la clàusula abusiva des del moment en què es va fer la contractació.