Les desavinences entre els pares no són obstacle per fixar la custòdia compartida

El Suprem estableix que les divergències raonables entre els pares no impedeixen la custòdia compartidadel fill menor d’edat. Concedeix la custòdia compartida sol·licitada pel pare perquè fomenta la integració del menor amb ambdós pares, sense desequilibris, no els qüestiona la capacitat de cap dels dos per ser pares i evita sentiments de pèrdua. 

El tribunal revoca una sentència de l’Audiència Provincial de Sevilla que va concedir la custòdia a la mare, perquè considerava que els conflictes existents entre la parella no serien una solució sinó un mar de conflictes que faria créixer la conflictivitat i incidiria negativament en el menor. Aquests conflictes provenien de les discrepàncies serioses en l’escolarització i per una condemna per una falta de coaccions a la dona per una denúncia del marit al canviar-li el pany de l’habitatge familiar. 

Així, el suprem considera que no és fonament suficient per no concedir la custòdia compartida el que la relació sigui suficientment conflictiva que impossibiliti un mínim diàleg. Primer perquè la condemna de la dona no és un demèrit per a l’home, i segon perquè la discrepància sobre el col·legi del menor i les seves conseqüències econòmiques és raonable. 

Per a adoptar una custòdia compartida no cal que s’estigui d’acord en tot, sinó que és suficient amb una actitud raonable i que existeixi una mínima col·laboració entre els progenitors pel desenvolupament del menor. 

D’acord amb el Tribunal Suprem, la custòdia compartida s’ha de fonamentar en interès dels menors que s’acordarà quan concorrin criteris com: La pràctica anterior dels progenitors en les seves relacions amb el menor, les seves aptituds personals, els desitjos dels menors, el número de fills, el compliment per part dels pares dels seus deures en relació amb els menors, etc. També hi podríem afegir criteris com la ubicació dels habitatges, si hi ha hagut episodis violència de gènere, ja que el codi civil de Catalunya prohibeix la custòdia compartida si els menors són víctimes directes o indirectes d’aquesta violència, no separar els germans. 

A Catalunya, la custòdia compartida no és obligatòria, però és el punt de partida sobre el qual els jutges prenen les seves decisions. És a dir, s’ha de justificar perquè és més adient una guarda exclusiva. S’aplica la compartida de manera preferent. D’aquesta manera deixa de ser un impediment que existeixin divergències raonables, cosa que prioritza cada vegada més la compartida per sobre la individual. 

Sentència del Tribunal Suprem de data 16/02/2015, sentència número 96/2015, número de recurs 890/2014.