Causes de nul·litat de clàusules sòl

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM No 139/2015, DE 25 DE MARÇ DE 2015 RELATIVA A LA NUL·LITAT DE CLÀUSULES SÒL: LA BONA FE I LA LIMITACIÓ DE LA RETROACTIVITAT COM A EFECTE DE LA NUL·ITAT 

Antecedents 

La part actora va presentar demanda de judici ordinari davant el Jutjat Mercantil ú de Vitòria-Gateiz, exercitant acció declarativa de nul·litat de condició general de la contractació i acció de reclamació de quantitat contra el Banc Bilbao Vizcaya Argentara S.A (BBVA). La pretensió es basava en la sol·licitud de declarar la nul·litat per considerar-se la clàusula abusiva; a condemnar a l’entitat financera a eliminar tal condició general de la contractació així com a la devolució al prestatari de la quantitat de l’import cobrat fins la data de la demanda, al pagament de totes les quantitats que s’anessin pagant en virtut de l’aplicació de la clàusula sòl (amb els interessos legals meritats des de la data de cada cobrament i fins la resolució definitiva del plet), a abonar l’interès legal incrementat en dos punts conforme l’article 576LEC i per últim a condemnar en costes a la demandada.

La part demandada es va oposar a tal pretensions, dictant-se sentència el dia 2 de juliol de 2013 estimant la demanda i declarant que la clàusula en qüestió era una condició general de la contractació i a més era abusiva. Es condemna a la demandada al pagament de l’import cobrat fins a la data de la demanda en virtut de l’aplicació de la clàusula però no es motiva la seva decisió 

Per això l’entitat financera va interposar recurs d’apel·lació per pèrdua d’interès legítim de les pretensions de la demanda per falta sobrevinguda de l’objecte del procés, per les sentències del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2013 i l’Aute d’aclaració de 3 de juny de 2013 on es declara la nul·litat de les clàusules sòl del banc però al mateix temps es declara la irretroactivitat de la declaració de nul·litat i, conseqüentment, la improcedència de la devolució als prestataris de les quantitats cobrades. La clàusula del cas que ens ocupa, és idèntica a la de la sentència anomenada i per això l’entitat financera defensava l’extinció de la cosa jutjada i l’interès legítim, i per tant, la manca d’objecte de manera sobrevinguda en el procés. 

La Secció Primera de l’Audiència Provincial d’Àlaba dictava sentència el dia 21 de novembre de 2013, desestimant el recurs. Considerava que les accions exercitades no eren les mateixes i per tant, en la sentència del Tribunal Suprem es va exercitar acció de cessació dirigida a obtenir la condemna de l’eliminació de les condicions generals i la seva nul·litat, abstenint-se d’utilitzar-les en un futur. Era una demanda col·lectiva que no sol·licitava la devolució de les quantitats abonades, a diferència del present cas que s’exercita l’acció de nul·litat de la clàusula abusiva i la de devolució de les quantitats cobrades en virtut de tal clàusula. La irretroactivitat establerta per la sentència de 9 de maig de 2013 es centra en la pretensió de nul·litat però no afecta a la sol·licitud de devolució de les quantitats cobrades. 

La representació del Banc BBVA interposa recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació establert pels articles 477.2.3 o/i 477.3LEC per presentar interès casacional i es fonamenta en dos motius: la oposició de la sentència recorreguda a la única resolució del Tribunal Suprem sobre efectes derivats de la declaració de nul·litat de clàusules sòl i la jurisprudència contradictòria de vàries Audiències Provincials sobre la irretroactivitat o no de tal declaració de nul·litat. 

Recurs extraordinari per infracció processal 

BBVA planteja que existien efectes de cosa jutjada derivats de la Sentència de 2013, per lo referent a la declaració de nul·litat de la clàusula sòl així com la irretroactivitat de la sentència. 

El Tribunal Suprem expressa que a la acció col·lectiva no se li van acumular accions de reclamació de restitució, com si que es realitzen en aquest cas. Per aquest motiu es desestima el recurs extraordinari per infracció processal ja que, per haver-se acumulat a la pretensió la reclamació de restitució, no s’estima que la litis tingui força de cosa jutjada pel pronunciament de la sentència de 9 de maig de 2013. 

Recurs de cassació 

Es motiva únicament en la denúncia de la infracció de l’article 9.3CE que estableix el principi de seguretat jurídica i els articles 8.1, 9.2 i 10 LCGC i l’article 1303CC relatius als efectes de la declaració de nul·litat de les consideracions generals de la contractació i la possibilitat de limitar-los per part dels Tribunals, en relació amb la doctrina jurisprudencial de la sentència de 9 de maig de 2013. 

El Tribunal Suprem estima el recurs de cassació, entenent que no és procedent restituir les quotes percebudes en aplicació de la clàusula sòl amb anterioritat a la publicació de la Sentència de 2013. 

La sentència fa referència a l’al·legació de la bona fe per tal de justificar la limitació de l’article 1.303CC el qual obliga a les parts contractants a restituir-se recíprocament les coses matèria del contracte una vegada la obligació s’havia declarat nul·la. Aquesta regla general d’eficàcia retroactiva, segons la Sala “no puede ser impermeable a los principios generales del Derecho” i en concret es refereix a la seguretat jurídica (art. 9.3CE). 

Per justificar la limitació resulta rellevant la citació de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 21 de març de 2013 que per existir irretroactivitat cal: Seguretat jurídica, bona fe i risc de trastorns greus en l’ordre públic econòmic: 

I. Pel que fa al requisit de la bona fe s’entén que els cercles interessats en relació a la clàusula sòl gaudien de bona fe ja que ignoraven que la informació que se’ls hi subministrava no cobria en la seva integritat la exigida i fixada per la sentència de 2013, però que, a partir de a seva publicació els contractants van deixar de tenir bona fe ja que amb una mínima diligència dels prestataris podien conèixer les exigències jurisprudencials.

II. Respecte el trastorn greu de l’ordre públic econòmic, el Tribunal Suprem sosté que existeix, ja que “la afectación al orden público económico no nace de la suma a devolver en un singular procedimiento, que puede resultar ridícula en términos macroeconómicos, sino por la suma de los muchos miles de procedimientos tramitados y en tramitación con análogo objeto“.

III. La Sala considera que a resultes de la discrepància de resolucions judicials la seguretat jurídica es veu afectada i per això pretén aclarir quan s’ha de procedir a la reintegració de les quantitats resultants de les clàusules sòl.

Conclusió 

S’estima el recurs de cassació interposat per la entitat financera, de manera que no ha de restituir els interessos derivats de la declaració de nul·litat de la clàusula anteriors a la data de publicació de la sentència de 9 de maig de 2013 i per contra es desestima el recurs extraordinari per infracció processal. 

Si teniu algun dubte sobre les clàusules sòl, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-etelèfonFacebook.