15 juny Acomiadaments col·lectius, suspensió de contractes i reducció de jornada

Sentència del Tribunal Suprem, Sala del Contenciós Administratiu, de 19 de Maig de 2015, que declara la nul·litat d’una disposició i part d’un art. del Reglament dels acomiadaments col·lectius i suspensió de contractes i reducció de jornada.

Aquesta sentència resol el recurs contenciós administratiu interposat per Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors, contra el Real Decret 1483/2012, de 29 d’Octubre, pel que s’aprova el Reglament dels procediments d’acomiadament col·lectiu, suspensió dels contractes i reducció de jornada.

No obstant, tot i que el Reglament objecte d’impugnació és va dictar per regular els aspecte més procedimentals de l’acomiadament col·lectiu, la suspensió dels contractes i la reducció de jornada, els aquí recurrents, el que realment impugnen no és únicament el Real Decret i el Reglament, sinó també les normes legals que el desenvolupen, al considerar-les inconstitucionals.

En aquest sentit, i observant la sentència del passat 22 de Gener de 2015, el Tribunal Suprem va resoldre un recurs d’inconstitucionalitat que anteriorment se li havia plantejat, considerant que determinats preceptes o normes legals d’aquest no eren inconstitucionals. Tot i la sentència dictada, els diferents sindicats van manifestar que tot i que no podien ser objecte del procediment els articles 1, 34, 35 i 41, i la Disp. Addic. 3ª, del Reglament; si que podien ser objecte del recurs els articles 4.5, 26 i 28.1 del Reglament.

Així, en primer lloc, el Tribunal va procedir a analitzar els articles al·legats, articles que varen permetre al TS anular l’article 35.3 del Reglament al considerar que aquest article vulnerava la disposició addicional 20ª de l’Estatut dels Treballadors, relativa a la insuficiència pressupostària, la qual determinava les causes econòmiques justificatives dels acomiadaments col·lectius, en aquells casos que l’empresa fos una entitat pública o privada, de les establertes a l’article 3.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

Tanmateix, en relació amb aquest article 35.3 del Reglament, varen considerar que aquest introduïa dos criteris per determinar la insuficiència pressupostària, criteris que segons el Suprem, ambdós permetien reflectir la insuficiència pressupostària de l’empresa en aquells casos, que no tinguessin pressupostats uns ingressos mínims per fer front als serveis públics que se’ls encarreguen.

Per aquesta raó, si observem la Disp. Addic. 20ª del ET, es pot observar que l’únic motiu que permetrà justificar els acomiadaments col·lectius per insuficiència pressupostària, serà quan aquesta sigui persistent i sobrevinguda. I és per això, que el Suprem declara la nul·litat de l’art. 35.3 del Reglament, al considerar que tal precepte no compleix amb el requisit d’una insuficiència pressupostària persistent, donat que el dèficit que pugui tenir una administració en exercicis anteriors, en cap cas comportarà que es doni el requisit de persistència.

I d’altre banda, el TS va considerar que s’havia d’anular la Disp. Final 2ª, apartat primer, del Real Decret 1483/2012, per vulneració de l’article 51.2 de l’ET i de la Disp. Addic. 63ª del Text Refós de la Llei de la Seguretat Social, relativa a la comunicació de mesures de l’acomiadament col·lectiu que s’ha de realitzar a l’entitat gestora de les prestacions per acomiadament, i que s’ha de du a terme per part de l’autoritat laboral, i no per part de l’empresa. El TS justifica aquesta nul·litat, al manifestar que no entén com a il·legal el fet d’atribuir el deure de comunicació a l’empresa, però que en cap cas es permetrà que es suprimeixi el deure de comunicació que les lleis atribueixen a l’autoritat laboral.

A mode de conclusió de la sentència podem extreure,
• que en primer lloc, declaren la il·legalitat de l’article 35.3 per vulnerar la Disp. Addic. 20ª del ET, en relació amb les causes justificatives de l’acomiadament col·lectiu, en aquelles entitats publiques com privades, que trobem a l’article 3.2 de la Llei de Contracte del Sector Públic, on serà necessari que la insuficiència pressupostària sigui sobrevinguda i persistent.
• I en segon lloc, consideren il·legal l’apartat primer de la Disp. Final 2ª, atès que vulnera l’art. 51.2 del ET i la Disp. Addic. 63ª del TR Llei de la Seguretat Social, en relació amb la comunicació a l’entitat gestora de les prestacions per acomiadament, que s’haurà de realitzar per l’autoritat laboral i no per l’empresa.

Si teniu algun dubte sobre acomiadaments col·lectius, suspensions de contractes o reduccions de jornada, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.